[Conegut internacionalment com a fundador de Creative Commons i autor de l'obra de referència Cultura lliure, el professor i especialista en ciberdret Lawrence Lessig ha destacat a més per les seves fermes contribucions a la defensa de les llibertats en la nova era tecnològica. A l'article que presentem, Lessig revoca la visió tòpica de la xarxa com un espai de llibertat total. Aquesta idea inconscientment optimista es basa en el desconeixement del fet que l'aparent incapacitat de subjectar-la a lleis deriva de l'actual arquitectura de la xarxa; per aquesta raó s'està impulsant una nova arquitectura que permetria un control total i invisible per als usuaris.]

Abans de la revolució, el tsar de Rússia tenia un sistema de passaports interns. El poble odiava aquest sistema. Aquests passaports indicaven de quin estat procedia la persona i aquesta indicació determinava els llocs on podia anar, amb qui podia associar-se, què podia arribar a ser. Els passaports eren distintius que facilitaven o prohibien l'accés. Controlaven el que els ciutadans podien arribar a saber a l'estat rus.

Els bolxevics van prometre canviar tot això. Van prometre abolir els passaports interns. I tan aviat com van prendre el poder, ho van fer. Els russos van tornar a ser lliures de viatjar on volguessin. Cap document que haguessin de portar determinava ja on podien anar. L'abolició dels passaports interns va simbolitzar la llibertat per al poble rus, una democratització de la ciutadania a Rússia.

No obstant, aquesta llibertat no duraria massa. Una dècada i mitja després, enfrontats amb la perspectiva de la fam, els camperols van envair les ciutats a la recerca d'aliment. Stalin va restaurar el sistema de passaports interns. Els camperols van tornar a quedar lligats a les seves terres (una restricció que es va mantenir durant la dècada de 1970). Els russos es van veure altre cop restringits pel que permetia el seu passaport. Una vegada més, per desplaçar-se per Rússia, els russos havien de mostrar quelcom del que eren.

---------------------------------------

En el món real -aquest món, el món en què estic ara parlant- la conducta és regulada per quatre tipus de restriccions. La llei és només una d'elles. La llei regula mitjançant sancions imposades ex post: si no pagues els teus impostos, probablement aniràs a la presó; si robes el meu cotxe, probablement aniràs a la presó. La llei és la potestat dels reguladors. Però només és una de les quatre restriccions.

Les normes socials constitueixen el segon tipus. Aquestes també regulen. Les normes socials -el coneixement o expectatives sobre com he de comportar-me, imposades no a través d'una agència centralitzada, sinó mitjançant el coneixement o expectatives de gairebé tots els membres d'una comunitat- dirigeixen i determinen la meva conducta en una varietat de contextos de forma més àmplia que qualsevol llei. Les normes diuen quina roba he de vestir i com he d'asseure'm, o organitzen com ens comportarem després que acabi aquesta xerrada. Les normes guien la conducta; en aquest sentit, funcionen com una segona restricció reguladora.

El mercat és el tercer tipus de restricció. Regula a través del preu. El mercat limita els diners que puc gastar en roba o els que puc guanyar mitjançant xerrades públiques; diu que puc exigir pels meus escrits menys que Madonna, o menys per les meves cançons que Pavarotti. Mitjançant el preu, el mercat determina les meves opcions i, a través d'aquestes, regula la meva conducta.

I, finalment, tenim la restricció del que podríem anomenar la naturalesa, però que prefereixo denominar "arquitectura". Aquesta és la restricció que presenta el món tal com el trobo, encara que sigui un món que altres han fet abans. El fet que no pugui veure a través d'aquesta paret és una restricció de la meva capacitat per saber què hi està succeint a l'altre costat. El fet que no hi hagi una rampa d'accés a una biblioteca restringeix l'entrada de qui ha d'utilitzar una cadira de rodes. Aquestes restriccions regulen, en el sentit que dono aquí a aquest terme.

Per a entendre una regulació, hem de comprendre la suma i combinació d'aquests quatre tipus de restriccions. Cap d'ells per si sol pot representar l'efecte dels quatre junts.

---------------------------------------

Aquesta és l'era del ciberlibertari. Vivim en un moment en què s'ha fet molt popular certa imatge falsa del ciberespai. És més o menys la següent: el ciberespai és inevitable, més encara, és irregulable. Cap nació no pot viure sense ell, més encara, cap nació no podrà controlar la conducta de les persones al ciberespai. El ciberespai és aquest lloc en què els individus estan, inherentment, lliures del control dels poders sobirans de l'espai real.

El meu punt de vista sobre el ciberespai és diferent. El meu objectiu és criticar aquesta imatge falsa. Al meu entendre, el món en què estem entrant no és un món de llibertat perpètua; o més precisament, el món en què estem entrant no és un món en què la llibertat estigui assegurada. El ciberespai té el potencial de ser l'espai més plenament i extensament regulat que hàgim conegut mai en qualsevol lloc i en qualsevol moment de la nostra història. Té el potencial de ser l'antítesi d'un espai de llibertat. I, a menys que comprenguem aquest potencial, a menys que vegem com podria desenvolupar-se, és probable que no ens assabentem d'aquesta transició de la llibertat al control. I, al meu entendre, aquesta és la transició que estem veient precisament ara.

Vull aclarir això utilitzant les dues introduccions amb què he començat avui: el relat sobre la Rússia bolxevic i la idea de la regulació. Les dues juntes ens ajudaran a veure cap a on va el ciberespai i, sobretot, com pot evolucionar.

En primer lloc, igual que a l'espai real, la conducta al ciberespai és regulada per quatre tipus de restriccions. La llei només és una d'elles. A pesar de la falsa imatge existent, ja hi ha lleis al ciberespai, les quals restringeixen la conducta igual que ho fan a l'espai real.

També hi ha normes al ciberespai, regles que governen la conducta i exposen als individus a les sancions dels altres. I també funcionen al ciberespai com ho fan a l'espai real, amenaçant amb càstigs ex post imposats per la comunitat.

I també succeeix el mateix amb el mercat. El mercat constreny al ciberespai com ho fa a l'espai real. Si canvia el preu de l'accés al ciberespai, les restriccions a l'accés canvien també. Si canvia l'estructura dels preus d'accés, la regulació de l'accés marginal es modifica també.

Però, per als nostres propòsits, la més important de les quatre restriccions de la conducta al ciberespai és l'equivalent al que vaig denominar arquitectura a l'espai real: el que anomenaré codi. Per codi vull dir, simplement, el programari i el maquinari que constitueixen el ciberespai tal com és: el conjunt de protocols i regles implementades, o codificades, en el programari del ciberespai, les quals determinen com interactuen, o existeixen, les persones en aquest espai. Aquest codi, igual que l'arquitectura de l'espai real, estableix els termes en què entro, o existeixo, al ciberespai. I igual que l'arquitectura, no és opcional. No trio obeir les estructures que estableix el codi; els hackers poden elegir, però són casos especials. Per a la resta de nosaltres, la vida al ciberespai està sotmesa al codi, igual que la vida a l'espai real està sotmesa a les arquitectures de l'espai real.

La substància de les restriccions del codi al ciberespai varia. Però el que no varia és com s'experimenten. En alguns llocs, s'ha d'introduir una contrasenya abans d'entrar; en altres, es pot entrar si s'ha estat identificat. En alguns llocs, les transaccions que es realitzen deixen rastres que permeten relacionar-les; en altres llocs, aquesta relació és establerta només si l'individu ho decideix. En alguns llocs, hom pot decidir parlar un llenguatge que només el destinatari pot interpretar (mitjançant el xifrat); en altres llocs, no hi ha aquesta opció.

Les diferències estan basades en el codi d'aquests llocs diferents. El codi, o el programari, o l'arquitectura, o els protocols d'aquests espais estableixen aquestes característiques; aquestes són seleccionades pels que escriuen el codi i restringeixen la conducta. En aquest sentit, com l'arquitectura en l'espai real, regulen la conducta al ciberespai.

El codi, el mercat, les normes i la llei, combinats, regulen la conducta al ciberespai, de la mateixa forma que l'arquitectura, el mercat, les normes i la llei regulen la conducta a l'espai real. Per tant, hem de considerar com operen conjuntament aquestes quatre restriccions.

Un exemple -un contrast entre una regulació a l'espai real i la mateixa regulació al ciberespai- aclarirà aquest punt. Pensem en la preocupació (alguns podran anomenar-la obsessió) que existeix al meu país entorn de la regulació de la indecència a la xarxa.

Aquesta preocupació es va iniciar als Estats Units al començament de 1995. El seu origen va ser l'extraordinari creixement d'usuaris de la xarxa i, en conseqüència, també d'usuaris joves, i fins i tot un creixement més extraordinari encara de la disponibilitat del que podem anomenar "pornografia" a la xarxa. Un estudi extremadament polèmic (i bàsicament defectuós), publicat per la revista de dret de la Universitat de Georgetown, deia que la xarxa estava inundada de pornografia. Estafe i Newsweek van tractar el tema. I els senadors i congressistes van ser bombardejats amb demandes de fer alguna cosa per a regular la "ciberporquería".

Es va desencadenar la fúria. Però podem preguntar-nos per què va ser tan gran aquesta fúria sobre la pornografia al ciberespai. En realitat, existeix més pornografia a l'espai real que al ciberespai. Per què tanta fúria davant de la pornografia en un lloc a què la majoria dels nois no tenien accés?

Per a respondre a aquesta pregunta, pensem per un segon en com es planteja el mateix problema a l'espai real. Què regula la distribució de pornografia a l'espai real?

En primer lloc, als Estats Units, les lleis de l'espai real regulen la distribució de pornografia entre els adolescents. Són lleis que exigeixen als venedors de pornografia que comprovin l'edat dels compradors, o lleis que exigeixen que els venedors se situïn en una zona de la ciutat fora de l'abast dels nois. Però les lleis no són les restriccions més importants en la distribució de pornografia entre els adolescents.

Més importants que les lleis són les normes. Les normes dificulten que els adults venguin pornografia als adolescents. Aquesta restricció és fins i tot relativament efectiva entre els distribuïdors de pornografia.

Però no només les normes socials intervenen. També ho fa el mercat, posant a la pornografia preus que els adolescents no poden pagar.

Però la restricció més important a l'espai real és el que he anomenat arquitectura. Totes les altres limitacions depenen d'aquesta. Les lleis, les normes i el mercat poden discriminar l'accés dels adolescents a l'espai real, perquè és difícil ocultar que ets un menor. Per descomptat, un nen pot posar-se un bigoti i unes xanques i entrar en una botiga pornogràfica per a comprar pornografia. Però normalment, no ho aconseguirà. Per a la majoria serà prou difícil ocultar la seva edat. Per això, generalment, les restriccions basades en l'edat poden ser efectives.

El ciberespai és diferent. Fins i tot si assumim que les mateixes lleis de l'espai real s'apliquen al ciberespai i que les restriccions de les normes i del mercat també tenen lloc, segueix havent-hi una diferència bàsica entre els dos espais. Perquè mentre que a l'espai real és difícil ocultar que tu ets un menor, al ciberespai ocultar qui ets o, més exactament, les teves característiques identificadores, és la cosa més senzilla del món. La condició predeterminada en el ciberespai és l'anonimat. I en ser tan fàcil ocultar qui s'és, és pràcticament impossible que les lleis i les normes s'apliquin al ciberespai. Perquè aquestes lleis s'apliquin, cal saber que la persona amb què s'està tractant és un menor. Però l'arquitectura del ciberespai, simplement, no ofereix aquesta informació.

Ara el que importa és veure la diferència i identificar el seu origen. La diferència està en el que denominaré regulabilitat del ciberespai, és a dir, la capacitat dels governs de regular la conducta al ciberespai. Tal com el coneixem ara, el ciberespai és un espai menys regulable que l'espai real. El govern, aquí, pot fer poca cosa.

L'origen d'aquesta diferència de regulabilitat està en l'arquitectura del ciberespai: en el codi que constitueix el ciberespai tal com és. La seva arquitectura, al meu entendre, és essencialment irregulable.

O, almenys, ho era el 1995 i el 1996, quan el Congrés dels Estats Units va intentar tirar endavant la Llei de Decència de les Comunicacions. Parlaré una mica sobre el que va passar amb aquesta llei, però primer vull destacar aquest període i veure on estem avui. Va ser l'arquitectura del ciberespai el 1995 i 1996 el que el feia essencialment irregulable.

Anomenem a aquesta arquitectura Xarxa 95 -ja que es refereix a 1995- i vegem quines eren les seves característiques. Si es tenia accés a Xarxa 95, hom podia passejar-se sense revelar la seva identitat. Xarxa 95 era com la Rússia bolxevic. La pròpia identitat o les característiques personals eren invisibles per als altres en aquells temps i es podia entrar i explorar sense presentar cap tipus de credencial, sense un passaport intern. L'accés era obert i universal, no estava condicionat a la presentació de credencials. Era, en el sentit estricte del terme, un moment extraordinàriament democràtic. Els usuaris eren fonamentalment iguals. Essencialment lliures.

Va ser en aquest context, Xarxa 95, que la Cort Suprema va deliberar sobre la Llei de Decència de les Comunicacions. Dos tribunals de rang inferior havien anul·lat la llei per considerar-la una violació del dret a la llibertat d'expressió. Milions de persones van seguir el judici i els arguments que s'hi van exposar.

El juny de l'any passat, la Cort va confirmar les decisions dels tribunals de rang inferior i va declarar que la llei era inconstitucional. No ens interessa ara examinar per què era inconstitucional. L'important, per als nostres propòsits, és la retòrica que va portar a la Cort a prendre aquesta decisió.

La decisió depenia, de forma crucial, de les concepcions sobre l'arquitectura de la xarxa de llavors, és a dir, de Xarxa 95. Donada aquesta arquitectura, la Cort va concloure que qualsevol regulació que intentés zonificar l'accés dels menors a la pornografia seria excessivament onerosa per als emissors i receptors. Tal com era la xarxa llavors, la regulació seria massa onerosa.

Però l'important va ser que la Cort va parlar com si aquesta arquitectura de la xarxa -Xarxa 95- fos l'única arquitectura possible de la xarxa. Va parlar com si hagués descobert la naturalesa de la xarxa i, per tant, estava decidint la naturalesa de qualsevol possible regulació de la xarxa.

Però el problema és que, evidentment, la xarxa no té cap mena de naturalesa. No hi ha una única arquitectura que sigui essencial en el disseny de la xarxa. Xarxa 95 és un conjunt de característiques o protocols que constituïen la xarxa en un període determinat de temps. Però res exigeix que aquestes característiques o protocols hagin de constituir per sempre la xarxa. I, de fet, res del que hem vist en els dos últims anys pot portar-nos a pensar que hagi de ser així.

Un exemple pot aclarir aquest punt. Abans que fos professor de Harvard, vaig ensenyar a la Universitat de Chicago. Si algú volia accedir a la xarxa en aquella universitat, només havia de connectar el seu ordinador als endolls que hi havia per tota la universitat. Qualsevol ordinador podia connectar-se a aquestos endolls i, un cop connectat, qualsevol ordinador podia tenir ple accés a Internet. L'accés era anònim, complet i lliure.

La raó que existís aquesta llibertat va ser una decisió de l'administració. El director de la Universitat de Chicago és Geof Stone, ex degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Chicago i un prominent expert en llibertat d'expressió. Quan la universitat va dissenyar la seva xarxa, els tècnics li van preguntar si s'hi permetrien les comunicacions anònimes. El director, citant el principi que les regles que regulen la lliure expressió a la universitat havien de ser tan protectores de la llibertat d'expressió com la Primera Esmena, va dir que sí: qualsevol podia tenir el dret a comunicar anònimament a la universitat, ja que la Primera Esmena de la Constitució garantia aquest mateix dret enfront del govern. El disseny de l'arquitectura de la xarxa de la Universitat de Chicago es va derivar d'aquesta decisió política.

A Harvard les regles són diferents. Hom no pot connectar el seu ordinador a la xarxa de Harvard, a menys que l'ordinador estigui registrat, autoritzat, aprovat, verificat. Només els membres de la comunitat universitària poden registrar els seus ordinadors. Un cop registrat, totes les interaccions amb la xarxa són potencialment supervisades i assignades a un ordinador determinat. En realitat, la comunicació anònima no està permesa en aquesta xarxa. L'accés pot ser controlat en base a la identitat de cadascú i les interaccions poden ser supervisades, en base al que cadascú ha fet.

La raó d'aquest disseny es deu també a una decisió d'un administrador; encara que, en aquesta ocasió, es tracta d'un administrador menys interessat en les proteccions de la Primera Esmena. A Harvard, l'ideal és controlar l'accés; a Chicago, l'ideal era facilitar l'accés. Per tant, a Harvard es van elegir les tecnologies que feien possible el control; a Chicago es van elegir les tecnologies que facilitaven l'accés.

Aquesta diferència entre les dues xarxes s'ha fet prou comú en els nostres dies. La xarxa de la Universitat de Chicago representa l'arquitectura d'Internet el 1995. És, una vegada més, Xarxa 95. Però l'arquitectura de Harvard no és una arquitectura d'Internet. És, més aviat, una arquitectura d'intranet. La diferència és aquesta: dins d'una intranet, la identitat està suficientment establerta com perquè l'accés pugui ser controlat i l'ús, supervisat. Els protocols subjacents són encara TCP/IP, és a dir, els protocols fonamentals o subjacents d'Internet. Però superposats als mateixos hi ha un conjunt de protocols que faciliten el control. La xarxa de Harvard és Internet plus, on el plus significa poder de control.

Aquestes dues arquitectures reflecteixen dues filosofies diferents sobre l'accés. Reflecteixen dos conjunts de principis, o valors, sobre com han de controlar-se els continguts. Al meu entendre, reflecteixen la diferència entre règims polítics de llibertat i règims polítics de control. Reflecteixen la diferència ideològica entre l'Alemanya de l'Oest i la de l'Est; entre els Estats Units i l'antiga Unió Soviètica; entre la República Xina i la Xina continental. És una diferència entre la llibertat i el control, la qual s'expressa en l'arquitectura o el disseny del codi. Aquestes arquitectures possibiliten valors polítics. Són, en aquest sentit, polítiques.

No tracto amb això de criticar a Harvard. Harvard és una institució privada; és lliure, en una societat lliure, d'assignar els seus recursos com desitgi. El que pretenc és fer veure com hi ha moltes arquitectures i, per tant, elegir una o una altra és una opció política. I com, a nivell nacional, l'arquitectura és inherentment política. En el món del ciberespai, l'elecció d'una arquitectura és tan important com l'elecció d'una constitució. Bàsicament, el codi del ciberespai és la seva constitució. Estableix els termes en què la gent accedeix al mateix; estableix les regles, controla les nostres conductes. En aquest sentit, és el seu vertader poder sobirà. Un poder sobirà alternatiu, que competeix amb els poders sobirans de l'espai real en la regulació de la conducta portada a terme pels ciutadans de l'espai real.

Però la Cort Suprema dels Estats Units va tractar la qüestió de l'arquitectura com si fos una cosa predeterminada. Va parlar com si només existís un únic disseny possible per al ciberespai: el disseny que, de fet, tenia.

En això, la Cort Suprema no està sola. Al meu entendre, el major error dels teòrics del ciberespai -dels ideòlegs i, especialment, dels advocats que pensen en la regulació d'aquest espai- és el mateix que el de la Cort Suprema. És l'error del naturalisme aplicat al ciberespai. És l'error de pensar que l'arquitectura que tenim ara serà la que tindrem sempre; que l'espai ens garantirà la llibertat; que ens alliberarà dels governs que volen controlar-nos.

Aquest punt de vista és profundament erroni. Ho és perquè, mentre celebrem la llibertat "inherent" de la xarxa, l'arquitectura de la xarxa està canviant davant de nosaltres. L'arquitectura està passant de ser una arquitectura de llibertat a una de control. Està canviant ja sense la intervenció del govern, encara que aquest està examinand ràpidament com podria intervenir per a accelerar aquest canvi. I on el govern està intervenint ho està fent en una forma pensada per a canviar precisament aquesta arquitectura, per a convertir-la en una arquitectura de control, perquè sigui, com he dit, més regulable. Mentre els ideòlegs prometen una llibertat eterna incorporada a la mateixa arquitectura de la xarxa, tècnics i polítics estan treballant junts per canviar aquesta arquitectura, per desmantellar aquesta arquitectura de llibertat.

Com a teòrics d'aquest espai, hem de comprendre aquest canvi. Hem de reconèixer les conseqüències polítiques d'aquest canvi. I hem de responsabilitzar-nos d'aquestes conseqüències. La trajectòria del canvi és inconfusible i el fruit d'aquesta trajectòria, verí.

Com constitucionalistes, hem d'afrontar una qüestió fonamentalment constitucional: si tenim l'opció d'elegir entre arquitectures de control i arquitectures de llibertat, com decidim aquestes qüestions constitucionals? Si les arquitectures són moltes, ens guiarà la mateixa constitució en la selecció d'aquestes arquitectures?

Al meu entendre, els valors constitucionals impliquen l'arquitectura d'aquest espai. Al meu entendre, els valors constitucionals haurien de guiar-nos en el nostre disseny d'aquest espai. I, al meu entendre, els valors constitucionals haurien de limitar els tipus de regulabilitat que aquesta arquitectura permet.

Però el meu punt de vista està absent de la reflexió actual sobre el paper del govern en el ciberespai. En realitat, el meu país -durant molts anys símbol de llibertat en un món en què escassejava- s'ha convertit en el líder a favor d'aquest canvi d'una arquitectura de llibertat a Internet cap a una arquitectura de control; d'una arquitectura que abraça les tradicions de llibertat expressades en el nostre passat constitucional, a una arquitectura que és fonamentalment contrària a aquestes tradicions.

Però com pot el govern fer aquests canvis? Com podria el govern imposar aquest control? Molts no són capaços de veure com el govern pot imposar aquest control. En els pocs minuts que em resten, intentaré mostrar-ho. Vull insistir en el camí que va des d'on estem en l'actualitat fins on em temo que ens estem dirigint. Vull que es vegi com aquests canvis són possibles i com el govern pot ajudar que siguin permanents.

Tornem, doncs, a la idea amb què vaig començar aquest assaig -la qüestió sobre les diferents modalitats de restricció- i assenyalem una cosa important sobre aquesta idea que hem remarcat fa poc. He dit al principi que havíem de pensar en la llei com una més de les modalitats de restricció; que havíem de pensar-hi com una part de l'estructura de contenció que regula les nostres conductes.

Algú podria prendre's això com un argument sobre la insignificança de la llei. Si hi ha moltes altres forces, a més de la llei, que també regulen, això podria significar que la llei, per si sola, pot fer ben poc.

Però assenyalem una cosa que hauria de ser òbvia. En el model que he descrit, la llei regula mitjançant una regulació directa (regulant la conducta individual a través de l'amenaça de càstig). Però la llei també regula d'altres formes. Ho fa tant directament com indirectament. I ho fa indirectament quan regula aquestes altres modalitats de restricció, a fi que regulin de forma diferent. És a dir, pot regular les normes perquè aquestes, al seu torn, regulin de forma diferent; i pot regular l'arquitectura perquè aquesta, al seu torn, reguli de forma diferent. En cada cas, el govern pot optar per altres estructures, de forma que no restringeixin els fins del govern.

Aquest tipus de regulació indirecta també és possible al ciberespai. Però aquí aquesta regulació indirecta pot ser fins i tot més important. Aquí el govern no pot regular només indirectament per a fer avançar un fi substantiu particular del govern. Més important encara, el govern pot regular per a canviar la mateixa regulabilitat de l'espai. És a dir, el govern pot regular les arquitectures del ciberespai de manera que la conducta sigui allí més regulable, perquè es tracta d'una arquitectura potencialment més regulable que cap altra que hàgim conegut en la història del govern modern.

Dos exemples aclariran això. Un es refereix a la regulació governamental d'un fi substantiu particular, i l'altre, derivat del primer, és un exemple de regulació governamental per a incrementar la regulabilitat .

El primer és la regulació de la criptografia. L'interès del govern en la criptografia té a veure amb l'ús d'aquesta tecnologia per a protegir la privacitat; la seva capacitat per a ocultar el contingut de les comunicacions als ulls d'una tercera part vigilant, sigui aquesta el mateix govern o un veí curiós. Durant bona part de la història d'aquesta tecnologia, el govern nord-americà l'ha regulat intensament; durant un temps va amenaçar de prohibir el seu ús, ha prohibit insistentment la seva exportació (com si només els nord-americans entenguessin les matemàtiques d'alt nivell) i ha intentat que el mercat es veiés envaït amb tecnologies de xifrat estàndard que incorporessin una "porta posterior" perquè el govern interceptés les comunicacions.

Les propostes més recents són les més importants. Al novembre passat, el FBI va proposar una llei que exigiria als fabricants que garantissin que qualsevol sistema de xifrat que desenvolupessin inclogués la possibilitat de recuperar, obtenir, les claus de xifrat o una "porta posterior" equivalent, de forma que els agents del govern poguessin, si ho necessitaven, accedir al contingut de les comunicacions.

Aquesta és una regulació governamental del codi que regularia indirectament les conductes. És indirecta en el sentit que he descrit anteriorment i, des d'una perspectiva constitucional, és brillant. No perquè el seu fi sigui bo, sinó perquè la constitució nord-americana, almenys, ofereix molt poc control sobre una regulació governamental com aquesta. La constitució nord-americana ofereix poques proteccions contra la regulació governamental de les empreses i, donat els interessos d'aquestes, és probable que les regulacions d'aquest tipus siguin efectives.

El meu segon exemple es deriva de l'anterior. Una segona utilització de la criptografia és la identificació: de la mateixa forma que s'oculta el que algú diu, els certificats digitals poden utilitzar-se per a autenticar qui diu quelcom. Amb la capacitat d'autenticar qui és qui, el govern podria dir d'on ve algú o quina edat té. I amb aquesta capacitat -mitjançant sistemes d'identificació o passaports per a les superautopistes de la informació- els governs podrien regular molt més fàcilment la conducta al ciberespai. Això recrearia el poder de controlar la conducta, recrearia el poder de regular.

Notem què aconseguirien aquestes dues regulacions. Ja que els Estats Units són el mercat més gran de productes d'Internet, cap producte pot esperar tenir èxit a menys que el tingui als Estats Units. Així, els estàndards imposats amb èxit als Estats Units es converteixen en estàndards per al món sencer. I, en primer lloc, aquests estàndards facilitarien la regulació i, en segon lloc, assegurarien que les comunicacions d'Internet poguessin ser interceptades per qualsevol govern que seguís els procediments indicats a la llei. Però els estàndards que aquestos governs haurien de complir no són els estàndards de la constitució dels Estats Units, sinó qualsevol estàndard que un govern local tingui l'oportunitat de tenir, es tracti del govern de Xina continental o de Suïssa.

La conseqüència és que el govern dels Estats Units estaria exportant una arquitectura que facilita el control, i no només un control exercit per altres governs democràtics, sinó per qualsevol govern, inclosos els repressius. Per això, els Estats Units deixarien de ser un símbol de la llibertat per a convertir-se en un venedor ambulant de control. Després d'haver guanyat la guerra freda, estaríem ara promovent les tècniques que els nostres enemics van emprar durant la guerra freda.

---------------------------------------

Què hem de fer? Què han de fer vostès -com a poder sobirà lliure de la influència de qualsevol govern estranger- i nosaltres, com a constitucionalistes liberals? Què hem de fer davant de les decisions dels poders polítics i econòmics dominants per a influir en l'arquitectura mitjançant la regulació realitzada pel codi?

Els poders sobirans han d'entendre això. El codi del ciberespai és en si mateix una espècie de poder sobirà. És un poder sobirà competidor. El codi és ell mateix una força que imposa les seves pròpies regles a la gent que està al ciberespai; però aquesta gent és també la gent que està aquí, a l'espai real (ciutadans de la República Xina, de França, de qualsevol nació del món). El codi els regula, encara que només estiguin, per dret, subjectes a la regulació dels seus poders sobirans locals. El codi competeix, així, amb el poder regulador dels poders sobirans locals. Competeix amb les decisions polítiques preses pels poders sobirans locals. I en aquesta competència, a mesura que la xarxa es vagi convertint en el lloc dominant dels negocis i de la vida social, el codi desplaçarà a les regulacions dels poders sobirans locals. Vostès, com a poder sobirà, han temut la influència competidora d'altres nacions. Ara, una nova nació està connectada als seus telèfons i la seva influència sobre els ciutadans és creixent.

Vostès, com a poder sobirà, hauran de reconèixer aquesta competència. I hauran de reconèixer i qüestionar el rol especial que els Estats Units estan jugant en aquesta competència. Gràcies a la distribució dels recursos que controlen l'arquitectura de la xarxa, els Estats Units tenen un poder únic per a influir en el desenvolupament d'aquesta arquitectura. És com si s'estigués escrivint la llei de la naturalesa i els Estats Units en fossin els autors. Aquest poder dóna una important responsabilitat als Estats Units, i vostès han d'assegurar-se que l'exerceixen de forma responsable.

Per als constitucionalistes -aquelles persones preocupades per preservar les llibertats socials i polítiques en aquest nou espai-, el problema és més difícil.

Tornem al relat amb què vaig iniciar aquesta xerrada, el món dels passaports interns. Una forma d'entendre el que he dit avui sobre el ciberespai està en la línia d'aquest relat sobre la Rússia tsarista. El naixement de la xarxa va ser com la revolució; la vida segons Xarxa 95 era com la vida en la Rússia bolxevic (almenys, pel que fa a les seves parts bones, com l'eliminació dels passaports interns); la Xarxa s'està convertint en quelcom semblant a la Rússia stalinista, on es van restaurar els passaports interns.

Hi ha una trampa en aquesta història, una trampa retòrica que tendeix a enfosquir un fet important sobre la vida a l'espai real. Tots nosaltres vivim en un món de passaports interns. Als Estats Units, en molts llocs, no es pot viure sense un cotxe, i no es pot conduir un cotxe sense una llicència, i una llicència de conduir és com un passaport intern: diu qui ets, d'on ets, quants anys tens, si has estat condemnat per un delicte recentment..., vincula la teva identitat amb una base de dades que revelarà si has estat detingut (si has estat condemnat o no) o si hi ha alguna ordre de detenció contra tu en algun país. La llicència de conduir és el passaport intern del modern estat nord-americà. I no tinc el menor dubte que la seva capacitat de control o identificació és molt major que la que existia a la Rússia tsarista.

Però als Estats Units -almenys per a aquells que no són immigrants o membres d'una minoria marginada- la càrrega que representen aquests passaports és lleugera. La voluntat de regular, supervisar, rastrejar, no és prou forta als Estats Units com per a recolzar qualsevol esforç sistemàtic dirigit a utilitzar aquests passaports per a controlar les conductes. I aquesta voluntat no és prou forta perquè el cost d'aquest control és molt gran. No hi ha controls a cada cantonada; no es demana als individus que es registrin quan es desplacin a una altra ciutat; es pot passejar de forma relativament anònima la major part del temps. Les tecnologies de control són possibles, però són molt costoses. I aquest cost és, en bona part, la raó de la gran llibertat que gaudim. És la ineficiència de les tecnologies de control a l'espai real el que produeix la llibertat en aquest espai.

Però, què passaria si el cost del control descendís dramàticament? Què passaria si emergís una arquitectura que permetés una supervisió constant, una arquitectura que facilités un rastreig continu de la conducta i del moviment? Què passaria si emergís una arquitectura que recollís, sense cost, dades sobre els individus, sobre la seva conducta, sobre qui volen arribar a ser? I què passaria si l'arquitectura pogués fer això de forma invisible, sense interferir amb la vida quotidiana dels individus en absolut?

Aquesta arquitectura és el món en què s'està convertint la xarxa. Aquesta és la imatge d'un control creixent. Com a l'espai real, tindrem passaports per al ciberespai. Com a l'espai real, aquests passaports podran ser utilitzats per a supervisar la nostra conducta. Però al ciberespai, a diferència de l'espai real, aquesta supervisió, aquest rastreig, aquest control de la conducta serà molt menys car. Aquest control es realitzarà en segon pla, de forma eficaç i invisible.

No anem a dir si aquest canvi és per a bé o per a mal. En realitat, crec que, com constitucionalistes, hem de reconèixer una ambigüitat fonamental en els nostres actuals judicis polítics sobre la llibertat i el control. Estem dividits en les reaccions davant d'aquesta imatge d'un sistema de control perfecte i, al mateix temps, invisible. Molts dirien que aquest sistema és meravellós. Fantàstic per a atrapar el culpable i amb poques molèsties per a l'innocent. Però hi ha molts, també, que dirien que aquest sistema és espantós. Dirien que, mentre professem els nostres ideals de llibertat i no ingerència del govern, hauríem establert un sistema de control molt més eficaç que cap altre en el passat.

La resposta a tots aquests problemes no és, necessàriament, renunciar a les tecnologies de control. La resposta no és insistir que Xarxa 95 és l'arquitectura definitiva de la xarxa. La resposta és trobar una forma de traduir al disseny de l'arquitectura de la xarxa el que és fonamental i important per a les nostres llibertats actuals i la democràcia constitucional. La qüestió és ser crític amb aquest poder sobirà emergent, com ho som amb qualsevol altre poder sobirà.

Quins són aquests límits? Mentre el govern controla i influeix en l'arquitectura del codi de la xarxa, hem de, com a mínim, garantir que el govern no monopolitza aquestes tecnologies de control. Hem de garantir que els diferents tipus de control que hem incorporat a la democràcia constitucional s'inclouen també en la regulació d'aquesta constitució, del codi. Hem de garantir que les restriccions de qualsevol democràcia constitucional -els límits de l'eficàcia que constitueix la Declaració de Drets i els sistemes de control i d'equilibris- s'inclouen en la regulació del codi. Aquests límits són els "errors" (bugs) del codi d'una democràcia constitucional; i, com diu John Perry Barlow, hem d'incorporar aquests "errors" al codi del ciberespai. Hem d'incorporar-los de forma que, en base a la seva ineficàcia, puguem recrear algunes de les proteccions que coneixem des de fa tant de temps.